martes, 3 de mayo de 2011

1. SISTEMES POLÍTICS DEMOCRÀTICS


Mon occidental està format per sistemes politics democràtics basats en tres pilars:
1.- El respecte i compliment dels drets humans
            Declaració de Drets aprovada per l’ONU l’any 1948
                        Dret individuals, col·lectius i socials
2.- Sobirania popular com a base del poder polític, és el poble qui per sufragi universal (tothom vota) escull qui seran els seus governants, i accepten les decisions que aquests prenguin com  les seves. (en el sentit que si aproven una llei compten amb el suport del poble. A més s’estableix un contracte social entre governats i governants: El poble posa uns certs límits al poder i li dona les responsabilitats, i dona també drets i deures als ciutadans.
            Contracte es reflecteix en la constitució, llei de les lleis i estableix la divisió de poders.
                                    Legislatiu: Qui fa les lleis
                                   Judicial: Qui aplica les llei i castiga
                                   Executiu: Governa

3.-  Parlamentarisme garanteix pluralitat d’opinions i la divisió de poders. El paper principal a la vida política el fa l’assemblea de diputats o el parlament, escollit per sufragi universal. L’assemblea exerceix poder legislatiu i escull el president del govern (que exerceix el poder executiu)

L’autoritat suprema
-          Sobirà hereditari (monarquia)
-          President electe (república)
Però en els dos casos només assoleix la responsabilitat de representar l’estat, no governa
En la majoria de regim republicans , el president  o el cap d’estat és elegit pel parlament, tot i que en alguns casos es  regeixen per un model presidencialista en el que el president es escollit per sufragi universal, que llavors es cap d’estat i president del govern.
El poder legislatiu el té el parlament que pot ser unicameral, o bicameral (parlament i senat), on al senat es representen els diferents territoris.
El poder legislatiu i l’executiu es necessiten mútuament per governar, i cada any el congrés controla la política del govern mitjançant el pressupost.
            El govern presenta cada any el pressupost de l’any següent, amb totes les millores, etc. Que vulgui fer, si el congres no l’accepta, haurà de fer un nou pressupost i adaptar-se a les demandes del congrés.





Maria Basseda

1.2 Unitarisme i federalisme.

Els estats unitaris, es a dir, aquells que tenen una organització uniforme per a tot el territori i prenen les decisions de d’un únic centre polític, són majoritaris a Europa. Alguns són molt centralistes com és el cas de França on els diversos departaments tenen poques atribucions i és a Paris on es governa tot l’Estat. D’altres, a les darreres dècades han optat per una organització descentralitzada en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o regions a les quals se’ls reconeix una certa capacitat d’autogovern mentre les grans ciutats compten també amb un nivell de competències polítiques important.








El model d’estat federal, es fonamenta en el reconeixement de la personalitat dels diversos Esrars que l’integren, cadascun dels quals té dret a legislar i tenir institucions polítiques pròpies. El poder i les responsabilitats queden repartits entre els diversos Estats i el poder federal. Aquest últim sol ocuparse dels temes de política internacional, economia, defensa i seguretat. Com per exemple els Estats Units.



1.3 El pluralisme polític.

La teoria pluralista de l'estat (o pluralisme polític) diu que en la participació representativa hi ha diverses elits competint per obtenir el poder polític. El seu principal ideòleg és Robert Dahl. A diferència de la teoria elitista, el pluralisme reconeix la participació de diversos grups que no necessàriament formen part de l'aristocràcia. Les parts que competeixen en el pluralisme es caracteritzen per l'heterogeneïtat ideològica i social, independentment dels recursos econòmics que posseeixin.


 


1.4 Els diferents sistemes d’escrutini electoral.

Els sistemes d'escrutini electoral són determinats per les lleis electorals respectives:

El model de districte unipersonal és el més simple. Hi ha un escó de diputat de cada partit per a cada circumscripció electoral i guanya el que obté la majoria relativa de vots en el districte. Aquest sistema afavoreix el bipartidisme ja que els dos partits majoritaris són els que acostumen a obtenir les majories relatives. El model citat anteriorment és el que s'utilitza al Regne Unit on es disputen el poder els Conservadors i els Laboristes (socialistes) o als Estats Units on hi ha rivalitat entre els Republicans i els Demòcrates.

Dues grans forces polítiques als Estats Units:
       

                                         REPUBLICANS                            DEMÒCRATES

Dues grans forces polítiques al Regne Unit:

        
                             CONSERVADORS                            LABORISTES


L'escrutini proporcional és el més popular i permet que els partits minoritaris tinguin presència al Parlament. Els electors escullen entre les diverses candidatures i cada una obté un nombre d'escons proporcionals al nombre de vots obtinguts. Per a poder garantir l'obtenció de majories parlamentàries, moltes lleis han introduït modificacions que beneficien  numèricament els partits majoritaris. A alguns països com Itàlia i Alemanya s'utilitzen sistemes electorals mixtos. En la majoria dels sistemes electorals, els partits presenten candidatures tancades que són elaborades per les direccions dels partits i han de ser votades íntegrament pels electors.

Repartiment escons al Parlament de Catalunya


Llista electoral


Els sistemes polítics republicans en què s'ha d'elegir al President de la República són molt variats:

A França, els ciutadans voten directament els candidats.


Als Estats Units es realitza per sufragi indirecte. Els electors de cada estat voten els seus compromissaris que són els encarregats de l'elecció del President. A més, es celebren unes eleccions primàries per a escollir el candidat presidencial.


Altres països com Alemanya i Itàlia el President de la República és votat pel conjunt dels diputats i els senadors, i no pels electors.





Berta Masvidal

1.5 Els problemes de la democràcia.

Avui en dia quasi tothom està d'acord què el sistema democràtic és el més just i positiu entre tots els sistemes polítics existents. Però això no vol dir que no existeixin problemes que s'han de resoldre si realment vol ser el principi de llibertat i igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.



Actualment els tres tipus de problemes més importants són els següents:

Partits polítics i mitjans de comunicació

En els darrers anys ha incrementat l'absentisme electoral ja que es pot comprovar que el nombre de persones que exerceixen el seu dret a vot tendeix a disminuir. Aquesta pràctica està directament relacionada amb el desprestigi dels partits polítics que molt sovint són acusats de ésser dirigits unilateralment pels una minoría de persones que imposen els seus criteris, manca de debat intern i un augment de la corrupció econòmica ens els últims anys. La rígida disciplina de vot de la majoria dels partits ha fer decaure la vida parlamentària i els debats han perdut la seva funció (discutir i consensuar les propostes) i el seu interès ja que el vot ja es pot preveure anticipadament al marge dels debats parlamentàris.

Un dels darrers casos de corrupció política a España, el cas Gürtel

Si hi afegim el cost econòmic elevat de les campanyes electorals que allunya de la pugna política als partits amb menys recursos esonòmics i enforteix aquells que tenen més mitjans per poder realitzar-les. Per això, la necessitat de fonts d'ingressos econòmics que els militants no poden aportar ha estimulat l'ús de mètodes de finançament irregular que han derivat en casos de corrupció. Aquestes pràctiques han comportat la pèrdua de la confiança de l'electorat en la transparència del finançament dels partits polítics.

Alguns elements de la Campanya Electoral d'Obama al 2008:

Multitudinaris meetings

 
Ús de les noves tecnologies

 
Altres elements atractius de publicitat

També cal mencionar que l'excessiu protagonisme dels mitjans de comunicació ha perjudicat la salut de la democràcia, ja que són els que canalitzen i construeixen bona part de l'opinió pública. La "guerra" per les audiències ha convertit la sana i legítima oposició política en un espectacle de la política ja que dota a les grans cadenes de televisió o radiofòniques i a la prensa escrita per d'un gran poder mediàtic. Per guanyar audiència, normalment treuen a la llum pública afers escandalosos que no tenen una implicació directa amb la política (com temes de la vida personal dels polítics) i que s'allunyen de la confrontació entre programes polítics diferents.


Problemes d'ordre econòmic i social

El segon tipus de problemes té un caire més econòmic i social. Certs analistes polítics creuen que hi ha una contradicció de fons entre els principis igualitaris de la democràcia i la lògica del sistema capitalista. Denuncien l'oposició entre les ambicions polítiques del món empresarial i les espectatives democràtiques dels ciutadans que exigeixen llibertats polítiques i la consolidació de l'Estat del benestar (garantit per la redistribució econòmica de la riquesa a partir d'un sistema fiscal progressiu).

És molt difícil d'aconseguir aquesta redistribució econòmica perquè els Estats, en el context de la globalització, no tenen la possibilitat d'actuar davant les companyies transnacionals i l'especulació financera. Alguns experts temen una crisis fiscal als Estats amb democràcies avançades per haver fet arribar al límit l'augment dels impostos necessaris per a garantir els serveis públics i socials als ciutadans.


Desigualtat dels drets democràtics

Finalment, el tercer problema és la ratificació que els drets democràtics no beneficien a tota la població per igual.

Cada vegada s'ha posat de manifest la necessitat de la regulació d'uns drets específics per a uns col·lectius determinats (com les minories nacionals a l'interior dels Estats, les poblacions indígenes dintre de les nacions antigament colonitzades o els immigrants instal·lats en països desenvolupat).

La manca de neutralitat cultural de les democràcies, és a dir, la marginació de la pràctica de valors (religió, llengua, cultura. etc.) que no s'adaptin ni comparteixin els de la majoria, és un fenòmen molt denunciat pels moviments a favor de la multiculturalitat i de la igualtat de drets entre els habitants d'un mateix Estat.



Berta Masvidal

lunes, 2 de mayo de 2011

2. Dictadures i drets humans

Actualment, més de la meitat dels habitants del Tercer Món, viu en sistemes no democràtics, en què els actes de violència, la força i la corrupció s’hi imposen com a reguladors de la convivència, i en els quals la violació dels drets humans ha arribat a convertir-se en un fet quotidià.