Mon occidental està format per sistemes politics democràtics basats en tres pilars:
1.- El respecte i compliment dels drets humans
Declaració de Drets aprovada per l’ONU l’any 1948
Dret individuals, col·lectius i socials
2.- Sobirania popular com a base del poder polític, és el poble qui per sufragi universal (tothom vota) escull qui seran els seus governants, i accepten les decisions que aquests prenguin com les seves. (en el sentit que si aproven una llei compten amb el suport del poble. A més s’estableix un contracte social entre governats i governants: El poble posa uns certs límits al poder i li dona les responsabilitats, i dona també drets i deures als ciutadans.
Contracte es reflecteix en la constitució, llei de les lleis i estableix la divisió de poders.
Legislatiu: Qui fa les lleis
Judicial: Qui aplica les llei i castiga
Executiu: Governa
3.- Parlamentarisme garanteix pluralitat d’opinions i la divisió de poders. El paper principal a la vida política el fa l’assemblea de diputats o el parlament, escollit per sufragi universal. L’assemblea exerceix poder legislatiu i escull el president del govern (que exerceix el poder executiu)
L’autoritat suprema
-Sobirà hereditari (monarquia)
-President electe (república)
Però en els dos casos només assoleix la responsabilitat de representar l’estat, no governa
En la majoria de regim republicans , el president o el cap d’estat és elegit pel parlament, tot i que en alguns casos es regeixen per un model presidencialista en el que el president es escollit per sufragi universal, que llavors es cap d’estat i president del govern.
El poder legislatiu el té el parlament que pot ser unicameral, o bicameral (parlament i senat), on al senat es representen els diferents territoris.
El poder legislatiu i l’executiu es necessiten mútuament per governar, i cada any el congrés controla la política del govern mitjançant el pressupost.
El govern presenta cada any el pressupost de l’any següent, amb totes les millores, etc. Que vulgui fer, si el congres no l’accepta, haurà de fer un nou pressupost i adaptar-se a les demandes del congrés.
Els estats unitaris, es a dir, aquells que tenen una organització uniforme per a tot el territori i prenen les decisions de d’un únic centre polític, són majoritaris a Europa. Alguns són molt centralistes com és el cas de França on els diversos departaments tenen poques atribucions i és a Paris on es governa tot l’Estat. D’altres, a les darreres dècades han optat per una organització descentralitzada en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o regions a les quals se’ls reconeix una certa capacitat d’autogovern mentre les grans ciutats compten també amb un nivell de competències polítiques important.
El model d’estat federal, es fonamenta en el reconeixement de la personalitat dels diversos Esrars que l’integren, cadascun dels quals té dret a legislar i tenir institucions polítiques pròpies. El poder i les responsabilitats queden repartits entre els diversos Estats i el poder federal. Aquest últim sol ocuparse dels temes de política internacional, economia, defensa i seguretat. Com per exemple els Estats Units.
La teoria pluralista de l'estat (o pluralisme polític) diu que en la participació representativa hi ha diverses elits competint per obtenir el poder polític. El seu principal ideòleg és Robert Dahl. A diferència de la teoria elitista, el pluralisme reconeix la participació de diversos grups que no necessàriament formen part de l'aristocràcia. Les parts que competeixen en el pluralisme es caracteritzen per l'heterogeneïtat ideològica i social, independentment dels recursos econòmics que posseeixin.
Els sistemes d'escrutini electoral són determinats per les lleis electorals respectives:
El model de districte unipersonal és el més simple. Hi ha un escó de diputat de cada partit per a cada circumscripció electoral i guanya el que obté la majoria relativa de vots en el districte. Aquest sistema afavoreix el bipartidisme ja que els dos partits majoritaris són els que acostumen a obtenir les majories relatives. El model citat anteriorment és el que s'utilitza al Regne Unit on es disputen el poder els Conservadors i els Laboristes (socialistes) o als Estats Units on hi ha rivalitat entre els Republicans i els Demòcrates.
Dues grans forces polítiques als Estats Units:
REPUBLICANS DEMÒCRATES
Dues grans forces polítiques al Regne Unit:
CONSERVADORS LABORISTES
L'escrutini proporcional és el més popular i permet que els partits minoritaris tinguin presència al Parlament. Els electors escullen entre les diverses candidatures i cada una obté un nombre d'escons proporcionals al nombre de vots obtinguts. Per a poder garantir l'obtenció de majories parlamentàries, moltes lleis han introduït modificacions que beneficien numèricament els partits majoritaris. A alguns països com Itàlia i Alemanya s'utilitzen sistemes electorals mixtos. En la majoria dels sistemes electorals, els partits presenten candidatures tancades que són elaborades per les direccions dels partits i han de ser votades íntegrament pels electors.
Repartiment escons al Parlament de Catalunya
Llista electoral
Els sistemes polítics republicans en què s'ha d'elegir al President de la República són molt variats:
A França, els ciutadans voten directament els candidats.
Als Estats Units es realitza per sufragi indirecte. Els electors de cada estat voten els seus compromissaris que són els encarregats de l'elecció del President. A més, es celebren unes eleccions primàries per a escollir el candidat presidencial.
Altres països com Alemanya i Itàlia el President de la República és votat pel conjunt dels diputats i els senadors, i no pels electors.
Avui en dia quasi tothom està d'acord què el sistema democràtic és el més just i positiu entre tots els sistemes polítics existents. Però això no vol dir que no existeixin problemes que s'han de resoldre si realment vol ser el principi de llibertat i igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.
Actualment els tres tipus de problemes més importants són els següents:
Partits polítics i mitjans de comunicació
En els darrers anys ha incrementat l'absentisme electoralja que es pot comprovar que el nombre de persones que exerceixen el seu dret a vot tendeix a disminuir. Aquesta pràctica està directament relacionada amb eldesprestigi dels partits políticsque molt sovint són acusats de ésser dirigits unilateralment pels una minoría de persones que imposen els seus criteris, manca de debat intern i un augment de la corrupció econòmica ens els últims anys. La rígida disciplina de vot de la majoria dels partits ha fer decaure la vida parlamentària i els debats han perdut la seva funció (discutir i consensuar les propostes) i el seu interès ja que el vot ja es pot preveure anticipadament al marge dels debats parlamentàris.
Un dels darrers casos de corrupció política a España, el cas Gürtel
Si hi afegim el cost econòmic elevat de lescampanyes electoralsque allunya de la pugna política als partits amb menys recursos esonòmics i enforteix aquells que tenen més mitjans per poder realitzar-les. Per això, la necessitat de fonts d'ingressos econòmics que els militants no poden aportar ha estimulat l'ús de mètodes de finançament irregular que han derivat en casos de corrupció. Aquestes pràctiques han comportat la pèrdua de la confiança de l'electorat en la transparència del finançament dels partits polítics.
Alguns elements de la Campanya Electoral d'Obama al 2008:
Multitudinaris meetings
Ús de les noves tecnologies
Altres elements atractius de publicitat
També cal mencionar que l'excessiu protagonisme delsmitjans de comunicacióha perjudicat la salut de la democràcia, ja que són els que canalitzen i construeixen bona part de l'opinió pública. La "guerra" per les audiències ha convertit lasanai legítima oposició política en un espectacle de la política ja que dota a les grans cadenes de televisió o radiofòniques i a la prensa escrita per d'un gran poder mediàtic. Per guanyar audiència, normalment treuen a la llum pública afers escandalosos que no tenen una implicació directa amb la política (com temes de la vida personal dels polítics) i que s'allunyen de la confrontació entre programes polítics diferents.
Problemes d'ordre econòmic i social
El segon tipus de problemes té un caire més econòmic i social. Certs analistes polítics creuen que hi ha unacontradiccióde fons entre elsprincipis igualitaris de la democràciai la lògica delsistema capitalista. Denuncien l'oposició entre les ambicions polítiques del món empresarial i les espectatives democràtiques dels ciutadans que exigeixen llibertats polítiques i la consolidació de l'Estat del benestar (garantit per la redistribució econòmica de la riquesa a partir d'un sistema fiscal progressiu).
És molt difícil d'aconseguir aquesta redistribució econòmica perquè els Estats, en el context de la globalització, no tenen la possibilitat d'actuar davant lescompanyies transnacionalsi l'especulació financera. Alguns experts temen una crisis fiscal als Estats amb democràcies avançades per haver fet arribar al límit l'augment dels impostos necessaris per a garantir els serveis públics i socials als ciutadans.
Desigualtat dels drets democràtics
Finalment, el tercer problema és la ratificació que els drets democràtics no beneficien a tota la població per igual.
Cada vegada s'ha posat de manifest la necessitat de la regulació d'unsdrets específicsper a uns col·lectius determinats (com les minories nacionals a l'interior dels Estats, les poblacions indígenes dintre de les nacions antigament colonitzades o els immigrants instal·lats en països desenvolupat).
La manca deneutralitat culturalde les democràcies, és a dir, la marginació de la pràctica de valors (religió, llengua, cultura. etc.) que no s'adaptin ni comparteixin els de la majoria, és un fenòmen molt denunciat pels moviments a favor de la multiculturalitat i de la igualtat de drets entre els habitants d'un mateix Estat.
Actualment, més de la meitat dels habitants del Tercer Món, viu en sistemes no democràtics, en què els actes de violència, la força i la corrupció s’hi imposen com a reguladors de la convivència, i en els quals la violació dels drets humans ha arribat a convertir-se en un fet quotidià.
Un règim autoritari o dictadura és un sistema polític en el que no existeixen intitucions representatives que hagin estat elegides pel poble ni tampoc una constitució que garanyeixi els derets ciutadans.
Unes quantes caracterísiquest dels règims autoritaris són :
- El poder és imposat per mitjà de la força
- No s'hi contemplala separació de podres
- La independència del podrer judicial és una aparena
- Les institucions atorguen poders excepcionals a una persona que domina la vida política
- Sovint es troben sotmesos a una inestabilitat política constant provocada per actes de violència, per cops d'Estat, en els quals sovint l'exèrit hi té un protagonisme important.
Tot hi així, també podem establir algunes diferències entre els règims polític no democràtics:
- En alguns règims tot i respectar les regles bàsiques de la democràcia (marc constitucional, partits, eleccions), la Constitució atorga poders excessius a l'executiu, i l'aplitud de les prerrogatives del Parlament i el govern va en detriment de les prerrogatives del President i del govern va en detriment de les prerrogatives del parlament. D'aqueta manera, la democràcia esdevé ficció ja qu eles eleccions són falsejades en els quals s'ofereixen molt poques possibilitats a l'oposició. En molts casos les llibertats i els drets públics no poden ser exercits.
- Hi ha sistemes polítics basats en un únic partit polític que es converteix en una dictadura (pròxim Orient i Àfrica). El partit únic es confon amb l’aparell de l’Estat al ser el President el líder del propi partit.
La violència esdevé el diàleg entre els opositors i govern i l’oposició es veu obligada a expressar-se per mitjà de moviments armats. El govern estableix una violència institucional per mantenir l’ordre social.
El 14 de març de 1976 es va iniciar la dictadura militar més sagnant de l’historia d’Argentina. Durant aquest període, van haver-hi desaparicions sistemàtiques en tot el territori argentí les quals es van anomenar chupadas. Els autors d’aquestes desaparicions es van dur a terme per els "grupos de tareas" o "patotas". Les persones segrestades, nens, joves i adults, després de ser segrestats, eren duts als centres clandestins i no tornava a saber res més d’ells. Uns dels segrestos més impactants van ser els setges de dones embarassades (que no rebien atenció mèdica en cap moment, ni tan sols en el moment del part).
El nombre de segrestats van ser aproximadament d’unes 9.000 a 30.000 persones, la majoria dels quals eren militants de grups guerrillers o persones sospitoses de tenir-hi alguna simpatia.
També va haver-hi una utilització sistemàtica de la tortura, així com la creació de més de 300 camps de detenció il·legal, que va anar acompanyat d'un gran augment del deute extern, que va passar de 7.500 milions de dòlars a 43.600 milions. A aquest deute es va haver d’afegir les despese de la invasió i posterior pèrdua de les Illes Malvines.
Després d’una gran protesta social, la denuncia de la violació dels drets humans, i la pèrdua de les illes Maldives, la dictadura militar va acabar el 10 de desembre de 1983.
El Cop d’Estat
Situació prèvia
Context nacional A partir del juliol de 1974, la presidenta d'Argentina va ser María Estela Martínez (també coneguda com a Isabelita o Vídua de Perón). Durant el temps que va estar al poder, va haver una gran crisi econòmica i política.
ØLa gran crisi econòmica es va anomenar el "Rodrigazo", caracteritzada per la devaluació de la moneda i l'augment del preu dels combustibles fins a un 175%.
ØEn quant a la crisi política, Argentina va ser un escenari de violència, ja que van sorgir grups armats. Els principals van ser:
1. Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT)
2. Montoneros: que estaven formats per el Peronismo de izquierda i l'alianza Anticomunista Argentina (la triple A), d'ultradreta, fundada i dirigida per José López Rega, secretari personal d'Isabelita.
ARRIBADA AL PODER El 24 de març de 1976, les forces armades van derrocar el govern constitucional d'Isabelita (i el país va passar a estar en mans del General Videla). D’aquesta manera, es va instaurar la Junta Militar, que es va encarregar de prendre les mesures necessàries per:
ØDebilitar tota possible resistència
ØLa suspensió de la constitució
ØEl tancament del congrés
ØLa prohibició dels partits polítics i sindicats
ØGran control sobre la llibertat i els mitjans de comunicació.
Junta militar: govern format pels alts càrrecs de les Forces Armades d’un país. Sol prendre lloc després d’un cop d’estat. A Argentina, van haver-hi 4 Juntes Militars. Totes elles van ser presidides per un representant de cada força (l'exèrcit, l'armada i l'aèria). Aquestes quatre van ser:
1ª Junta Militar (1976-1980):
Jorge Rafael Videla (Exèrcit)
Emilio Eduardo Massera (Armada)
Orlando Ramón Agosti (Aèria)
2ª Junta Militar (1980-1981):
Roberto Eduardo Viola (Exèrcit)
Armando Lambruschini (Armada)
Omar Domingo Rubens Graffigna (Aèria)
3ª Junta Militar (1981-1982):
Leopoldo Fortunato Galtieri (Exèrcit)
Basilio Lami Dozo (Armada)
Jorge Isaac Anaya (Aèria)
4ª Junta Militar (1982-1983):
Cristiano Nicolaides (Exèrcit)
Rubén Franco (Armada)
Augusto Jorge Hughes (Aèria)
En quant a la política econòmica, van haver-hi diversos ministres d'economia, però el més important va ser:José Alfredo Martínez de Hoz (1976-1981). Les característiques del període en el qual va exercir de ministre van ser:
-una política de lliure importació de productes i una gran reducció (2/3 parts) de les petites i mitjanes empreses. A més, tres dies desprès del cop, el FMI va concedir a Argentina un préstec de 127 milions de dòlars.
En quant a la política cultural, el 29 d'abril de 1976, es van destruir obres de Gabriel García Márquez, Antoine de Saint-Exupéry, Osvaldo BAyer i Pablo Neruda amb l'argumentació de que eren:
Documentació perniciosa que afecte a l’intel·lecte i
la nostra manera de ser cristiana per tal que no pugui
seguir enganyant la joventut sobre el nostre més tradicional
patrimoni espiritual: Déu, Pàtria i Llar”
l'Operativo Claretat
Així mateix, també es va dur a terme l'Operativo Claretat, que va consistir en una caça de bruixes, on van desaparèixer persones de l'àmbit intel·lectual i cultural (com artistes, treballadors i, fins i tot, estudiants). També es van produir acomiadaments massius i inhabilitacions per exercir el càrrec docent, tal i com vam veure a la pel·lícula “Kamchatka”.
Nit dels llapis
En aquest context, cal destacar la nit dels llapis, que es va produir a la matinada del dia 16 de setembre de 1976. Va consistir en els segrestos de set estudiants militants o ex-militants de la Unió Estudiantil Secundària d'entre 16 i 18 anys. Aquests, durant el govern d'Isabelita, van demanar uns passatges amb descompte per estudiants, i degut al cop d'estat mai es van arribar a aconseguir. Durant la dictadura, van ser torturats i posteriorment desapareguts, excepte un: Pablo Díaz.
Actualment, el govern ha proposat que el dia 16 de setembre sigui el "Dia nacional de la Joventut".
GUERRA DE LES MALVINES
La Guerra de les Malvines va ser un conflicte vèlic entre el Regne Unit i Argentina que va durar des del 2 d'abril de 1982 fins el 14 de juny del mateix any.
Les Illes Malvines eren de domini britànic, però hi va haver una invasió militar per part d'Argentina. D’aquesta manera, el governs va voler desviar l'atenció de la població a la crisi del país amb una nova causa externa. El 6 d'abril, el govern britànic va mobilitzar la marina, les forces aèries i també va obtindre el recolzament diplomàtic i militar dels Estats Units. Finalment, el 14 de juny es van rendir les tropes argentines.
Final del conflicte
Les causes van ser un gran augment de les protestes i vagues generals així com crítiques i renúncies per les violacions dels drets humans a l'extranger. Finalment, també es van perdre les Malvines, que va ser el factor determinant.
Després de la dictadura
La Unión Cívica Radical va jutjar els responsables, el nou president va ser Alfonsín, i va sorgir la CONADEP (Comisión Nacional sobre Desaparición de Personas), amb l'objectiu de recollir proves per dur a terme el judici oral, on la següent cita històrica va ser dita:
“Mai un país que havia patit una dictadura i havia portat els responsables davant dels jutges”
lEls seus objectius eren:
- Rebre denúncies i proves i remetre-les immediatament a la justícia
- Esbrinar sobre el destí o parador de les persones desaparegudes.
- Determinar la ubicació dels nens.
- Denunciar a la justícia qualsevol intent d'amagar o sostreure elements probatoris.
A principis dels anys 70, Salvador Allende, un polític d’esquerra va guanyar les eleccions. Els anys següent es va veure una separació del país, entre els seus partidaris i els de l’ex president. L’11 de setembre de 1973, els comandants en cap de les forces armades van fer un cop d’estat derrocant el govern del president Allende, després que el congrés acuses Allende de pràctiques anticonstitucionals. L’exèrcit, per terra i aire va atacar el Palacio de La Moneda, seu de govern, on Allende es va suïcidar quan les tropes entraven al Palau.
Tot i que el règim militar esperava l’aprovació del mon occidental pel fet d’haver enderrocat un govern marxista, va ser refusat per la societat internacional, a excepció del secretari d’estat dels Estats Units.
Quan va arribar al poder Pinochet va prohibir tots el partits polítics, va dissoldre el congres, va limitar els drets civils i polítics, i va ordenar la detenció dels principals líders de la Unidad Popular (partit d’Allende). Pinochet va ser anomenat President de la República per la resta d’integrants de la Junta de govern el 17 de desembre de 1974.
Durant el règim militar de Pinochet, Xile va patir un gran canvi per que fa a l’economía, política i societat, mentre que a l’hora es cometien sistemàtiques violacions dels drets humans.
Políticament, el règim es va caracteritzar per un model autoritari, on els partidaris es referien al règim con un govern militar, i els que estaven en contra, es refereixen al règim com una dictaduara militar.
El règim militar es va allarga fins l’11 de març de 1990 quan Augusto Pinochet va entregar el poder al president Aylwin, escollit en les eleccions de desembre de 1989, despres de l’anomena plebiscito nacional 1988, unes eleccions en les que el poble havia d’escollir si volia que Pinochet seguis al poder fins l’any 1997, un 97% de la població va votar, sent els resultats, 44% si 56%no.
El cas del Salvador no és una dictadura, sinó una guerra civil que començà l'any 1980 i acabà el 1992 amb els Acords de Pau de Chapultepec, gràcies als quals es produí una desmobilització de les forces guerrilleres i una incorporació de la vida política al país. Cal tenir en compte que a la dècada dels 1970 hi va haver una crisi tant política com social estava present al Salvador que va derivar en Gerra Civil.
Aquesta guerra civil va ser un conflicte bèl·lic intern, on hi hagué un enfrontament entre dos blocs:
- Per una banda l'exèrcit governamental i la Fuerza Armada del Salvador. - Per altra banda les forçes del Frente Farabundo Martí para la Liberalización Nacional (FMLN).
LA GUERRA CIVIL Situació prèvia Els antecedents es troben dividits en tres apartats:
1. Contínues crisis polítiques
2. Els governs militars
3. La situació del país als anys 70 1. Contínues crisis polítiques
Després de la seva independència d'Espanya el 1821, el Salvador, va sofrir crisis polítiques de forma contínua. Per aquesta raó, al 1841 es va fer la primera constitució, tot i que no es va aconseguir una estabilitat política degut a la lluita entre lliberals i conservadors. Els lliberals van aconseguir el poder el 1871, i les mesures que van prendre (l'abolició de la propietat comunal) van derivar en la situació següent: mentre uns quasi no tenien terres, d'altres en tenien per donar i per vendre. 2. Els governs militars
El 1931 el president del país era Arturo Araujo. Va ser degut al seu derrocament que el General Maximiliano Hernández Martínez va ocupar el seu lloc. Aquesta acció va derivar en una successió de governs militars des de 1931 fins el 1979.
3. La situació del país als anys 70 Als anys 70 hi havia una falta de llibertats i una gran diferència entre rics i pobres (el 10% de la població gaudia del 80% de les riqueses del país). A més, hi havia una creixent tensió internacional entre occident i el bloc comunista, degut a la Guerra Freda.
Va ser el 1907 que va sorgir les Fuerzas Populares de Liberación "Farabundo Martí" (FPL). El 1976 va sorgir el Partido Revolucionario de los trabajadores Centroamericanos, autors de diversos segrestos a empresaris i funcionaris públics per financiar-se.
El conflicte La guerra va ser fruit de la violència entre el partit dretà i esquerrà. Prova d'aquesta violència va ser assessinat de l'obispe catòlico Monseñor Óscar Romero el 24 de març de 1980 durant la celebració d'una missa a la capella de l'hospital Divina Providència, Tal i com vam veure a la pel·lícula Monsenyor Romero.
Va ser també en aquesta època que es van crear els Escuadrones de la muerte, formats per militars, policies al marge de la llei, empresaris i terratinents amb l'objectiu d'aterroritzar les zones rurals. De fet, van haver-hi dos intents de conquerir la capital, San Salvador (l'Ofensiva general l'any 1981 i l'Ofensiva hasta el tope l'any 1989.), tot i que ambdós van ser retinguts per la FAES. La FAES (Fuerza Armada de El Salvador) és una institució establerta per la Constitució d'aquest país amb diversos objectius:
- Defensar la sobirania de l'estat i la integritat del seu territori
- Mantenir la pau, la tranquil·litat i seguretat pública
- Assegurar el compliment de la Constitució de les altres lleis vigents La pau Després d'acordar la decisió entre ambdós bàndols, la ONU va ser el mediador per finalitzar la guerra el 1990. Per això va idear un pla que havia de ser complert per etapes:
- Els rebels havien de destruir les seves armes i indicar la localització dels arsenals i municions, així com desmobilitzar-me i permetre el pas de les autoritats i la policia.
- El govern, per la seva part, hauria de desmobilitzar l'exèrcit, la policia i desarticular els Escuadrones de la muerte.
Degut a que ambdós parts van cumplir cadascuna la seva part, el 16 de gener de 1992 es van firmar els Acords de Pau de Chapultepec a Mèxic.
LA FI DE LA GUERRA
Les conseqüències Com totes les guerres, aquesta també va tenir conseqüències, començant per la mort i desaparició de 75.000 persones, mutilats i seqüeles psicològiques. Així com nens orfes de pares i/o mares.
També es van produir danys materials i per culpa dels quals, l'economia ha estat estancada durant més d'una dècada.
A nivell social, van sorgir els maras, colles de joves i adults dedicats a la delinqüència i al tràfic de drogues que tenen en les seves mans armes de foc utilitzades anteriorment pels militars.
Llògicament, va haver un gran percentatge d’emigrants, que es van veure obligats a marxar del país, i la majoria van immigrar a Califòrnia.
Finalment, s'ha instaurat un sistema democràtic, on les eleccions són monotoritzades per l'ONU per evitar fraus i s'han creat noves institucions com la Procuraduría de los Derechos Humanos per tal de garantir el bon funcionament del sistema polític, i procuren preservar a tots els sectors de la societat.
TESTIMONI DE LA DICTADURA:
Nicaragua
Context:
El 1936, Anastasio Somoza, polític i militar nicaragüenc, va enderrocar alehores president Juan Bautista Sacasa i va accedir al govern, mantenint-se en el poder durant 20 anys. Després va ser succeït pels seus fills.
Comença la dictadura
Des del govern, Anastasio Somoza va enfrontar la creixent oposició d'obrers, camperols, estudiants. Per evitar-ho, va portar endavant una forta repressió, a través d'un impressionant increment dels membres de les forces policials i militars, la creació de nombroses presons, la persecució, els segrestos i l'aplicació de tortures per part de la Guàrdia Nacional.
Somoza va aconseguir controlar el govern realitzant fraus permanents en totes les eleccions que convocava, o reprimint i atemorint a l'oposició amb la finalitat que no es presenten als comicis.
Davant el creixement dels opositors, Somoza va suprimir les elecció de 1941 i va reformar la Constitució, establint l'ampliació del seu mandat i així la possibilitat de continuar governant.
Anastasio Somoza va ser assassinat l'any 1956. El va succeir en el govern, també mitjançant eleccions fraudulentes, el seu fill Anastasio Somoza junior.
L'economia nicaragüenca durant la dictadura dels Somoza
En els primers vint anys de govern, la família Somoza s'havia convertit en la principal propietària de terres de tot el país (eren els propietaris de la cinquena part de les terres cultivables de Nicaragua).
Les desigualtats econòmiques i l'absoluta pobresa en què es trobava la immensa majoria de la població, augmentaven any rere any. El govern somocista, recolzat per uns pocs propietaris de terres i empresaris nicaragüencs i per les empreses nord-americanes, no donava respostes als problemes socials, com la fam, l'analfabetisme i els baixos salaris dels treballadors. Aquesta situació, sumada a la impossibilitat d'organitzar i exercir lliurement l'oposició al govern, va portar a un grup de joves, inspirats en el triomf de l'experiència revolucionària cubana de 1959, a conformar el Front Sandinista d'Alliberament Nacional i iniciar la lluita armada en contra la dictadura.
La lluita del Front Sandinista d'Alliberament Nacional i la fi de la dictadura
El 1972, Anastasio Somoza junior va assumir la presidència. Durant el seu govern, la situació econòmica es va deteriorar enormement: l’atur va arribar al 40% i l'analfabetisme afectava al 60% dels nicaragüencs. D'altra banda, la corrupció i l'enriquiment dels afins a Somoza van desprestigiar encara més al govern, tant davant de la població nicaragüenca, com davant els EUA.
Paral·lelament, la lluita del Front Sandinista va rebre el suport creixent de la població marginada del país.
En aquest context, la guerrilla va incrementar el nombre dels seus membres i les seves accions, fins que, al juliol de 1979, va aconseguir enderrocar el dictador, que va fugir de Nicaragua cap a Paraguai.
(Marta Sanchez)
HONDURAS
-Inicia la seva independència el 1821.
-Des del començament s’ha caracteritzat per una manca d’infraestructura política així com per la manca d’integració social i política.
-Amb una economia basada principalment en la agricultura (grans plantacions de plàtans) és determinant al llarg del segle XX la presència determinant de companyies nord-americanes que amb els seus interessos han marcat també el cami de molts dels esdeveniments polítics del país. La Standard Fruit Company és el clar exemple d’empresa nord-americana implantada a Honduras i que va marcar gran part de l’activitat econòmica i política del pais que durant la primera meitat del segle XX va està dominada per la presència de capital estranger,la vida a les plantacions i una política conservadora que paral·lelament va permetre incrementar el poder dels militars. Dos partits marcaven les tendències: el Partit Nacional i el Partit Liberal.
-Els primers intents de govern democràtic es produeixen entre el període 1957 al 1963.El primer president democràtic és Vileda Morales del partit liberal que crea la primera Constitució de la República que incorpora el primer reconeixement al respecte pels drets humans e promou diferents lleis i projectes de caire modern que te en compte les mancances profundes del país:
·Llei de reforma agrària
·Llei de foment a la industria
·Llei de seguretat social
·Infraestructura de carreteres i creació de red elèctrica
·Prioritat a l’educació
·Protecció maternitat
Però poc abans de les eleccions de 1963, un cop militar va enderrocar al president i a partir d’aleshores i fins el 1980 es van succeir diferents juntes militars i cops d’estat, alguns al empar dels interessos econòmics de les empreses nord-americanes i amb el vist i plau dels Estats Units, eliminant-ne dons el procés democràtic iniciat.
Mentrestant, durant aquest periode de dictadures el pais s’empobreix econòmicament, i és victima de ·robos· de quantitats inmenses de diners suposadament demanades per ajudar al desenvolupament del pais i que moltes vegades acabaven en forma d’estalvis d’uns quants personatges en mans de bancs estrangers.
Al 1981 es reinstauren eleccions democràtiques lliures i desde aleshores s’ha mantingut, amb inestabilitat i febleses, un cert estat democratic. Es justament a partir de 1980, i un cop s’enderroca al veí pais de El Salvador al dictador Somoza, que els americans començant a manifestar el seu interès per accelerar els procesos democràtics a Honduras.
Potser podríem dir que la evolució de la política hondureña ha caminat en paral.lel als interessos nord-americans, o n’ha estat marcada profundament.
Al 1990, el nou president del partit nacional Rafael Callejas concentra la seva gestió en l’economia,facilitant la inversió i començant a col.locar als militars sota el control civil. Inicia el procès de creació d’un Ministeri de Justicia. De tota manera a nivell popular va creixent la insatisfacció per el cost de la vida (fallida d’alguns bancs) i l’aparent corrupció del govern, fet que motiva un canvi de president i partit governant al 1993.
1993: El president Reina persegueix la corrupció, crea definitivament un Ministeri de Jusdticia modern, augmenta el control dels militars pels poders civils.Es viu una etapa de creixement econòmic amb una important reducció del dèficit pùblic del sector pùblic.
1997: El nou president, Carlos Roberto Flores impulsa nous programes de reforma i modernització del govern i la economia intentant afavorir als mès pobres.
Malauradament, el 1998, l’ Huracà Mitch, deixa al pais amb mès de 5000 morts i més d’1.500.000 de desplaçats. Lea ajudes internacionals rebudes son quantioses però la seva aplicació per part del govern és qüestionada.
L’any 2009. es va produir un noi intent de “cop d’estat” pel que es va intentar expulsar del país al president , aleshores Manuel Zelaya, desprès de setmanes de gestions i pressions internacionals, el conflicte es va resoldre amb un procés de noves eleccions que va guanyar a finals del 2009 Porfirio Lobo, actual president d’Honduras.
Actualment, més de la meitat dels habitants del Tercer Món, viu en sistemes no democràtics, en què els actes de violència, la força i la corrupció s’hi imposen com a reguladors de la convivència, i en els quals la violació dels drets humans ha arribat a convertir-se en un fet quotidià.
Ø La gran crisi econòmica es va anomenar el "Rodrigazo", caracteritzada per la devaluació de la moneda i l'augment del preu dels combustibles fins a un 175%. 
En aquest context, cal destacar la nit dels llapis, que es va produir a la matinada del dia 16 de setembre de 1976. Va consistir en els segrestos de set estudiants militants o ex-militants de la Unió Estudiantil Secundària d'entre 16 i 18 anys. Aquests, durant el govern d'Isabelita, van demanar uns passatges amb descompte per estudiants, i degut al cop d'estat mai es van arribar a aconseguir. Durant la dictadura, van ser torturats i posteriorment desapareguts, excepte un: Pablo Díaz.
A principis dels anys 70, Salvador Allende, un polític d’esquerra va guanyar les eleccions. Els anys següent es va veure una separació del país, entre els seus partidaris i els de l’ex president. L’11 de setembre de 1973, els comandants en cap de les forces armades van fer un cop d’estat derrocant el govern del president Allende, després que el congrés acuses Allende de pràctiques anticonstitucionals. L’exèrcit, per terra i aire va atacar el Palacio de La Moneda, seu de govern, on Allende es va suïcidar quan les tropes entraven al Palau. 
Políticament, el règim es va caracteritzar per un model autoritari, on els partidaris es referien al règim con un govern militar, i els que estaven en contra, es refereixen al règim com una dictaduara militar.
- Per altra banda les forçes del Frente Farabundo Martí para la Liberalización Nacional (FMLN).
El conflicte
En els primers vint anys de govern, la família Somoza s'havia convertit en la principal propietària de terres de tot el país (eren els propietaris de la cinquena part de les terres cultivables de Nicaragua).
